DE LA EMOCIÓN AL PLATO

Mi hijo mayor lleva para desayunar al instituto una banana y una manzana casi todos los días.

Según él, le llaman el “sanito”.

Me alegró mucho cuando me lo dijo. Entonces caí que igual para él no era demasiado agradable.

Compré pan y me puse a hacerle bocatas. Los embutidos veganos son caros y hechos muchos con gluten...se puede comer a veces, pero bocata de gluten me parecía demasiado. No quería bocatas de aguacate, tomate y pimiento, que son los que yo me puedo hacer. De tofu, tampoco parecían gustarle.

Le di vueltas y vueltas para hacerle bocatas de todo tipo, de hamburgueses vegetales, patés...

Todo para que no fuera diferente.

Entonces me confesó que no quería más bocatas. Que con la fruta se sentía mejor, más ligero y más atento.

Ahora ya no sé qué pensar, si es cierto o es que realmente aún pasaba más vergüenza con mis bocatas “sanitos”.

Hemos facilitado las coses, lleva fruta cada día y algunos días galletas de maíz, otros galletas dulces, otros palitos de trigo con semillas.

A veces me siento absurda queriendo hacer todo como lxs otrxs y adaptando lo que antes comía a la cocina vegana. Si bien es cierto que puedes hacerlo todo, un bocata de chorizo vegetal, mortadela, una fideuá con un intenso gusto de mar, una mayonesa sin huevo, merengue, albóndigas...TODO, hay siempre un punto curioso en la continua imitación.

Es ridículo leer cajas de comida vegana donde dice, “con gusto de pollo”. O hacer una carbonara con bacón vegetal. ¿Es necesario?

Entonces recuerdo que hay una conexión emocional con la comida.

Aquel arroz de la abuela. Aquella sopa de mama. La pizza de papá. Las croquetas de la suegra. El pan tostado.

Involuntariamente, a veces, intento que mis platós se parezcan a aquellos.

Esta es la parte donde me doy cuenta que aunque quiera cambiar de raíz algunos hábitos, hay otros que están solapados a recuerdos confortables.

Mi aspiración: que mis hijxs guarden como confortables el gazpacho de mamá, el zumo gigante de naranja, la fruta a dados después de la siesta, la Leche de avellanes con dátiles y vainilla, la crema de verduras, las galletas de algarroba y coco.

DE L'EMOCIÓ AL PLAT

El meu fill gran porta per esmorzar a l’institut una banana i una poma quasi tots els dies.

Segons ell, li diuen el “sanet”.

Em va alegrar molt quan m’ho va dir. Llavors vaig pensar que per a ell potser no era massa agradable.

Vaig comprar pa i em vaig proposar fer-li entrepans. Els embotits vegans són cars i fets molts amb gluten. Es pot menjar a vegades, però entrepà amb gluten em semblava massa. A ell no li agraden els entrepans amb alvocat, tomàquet, pebrot, que són els que jo em puc fer. De tofu, tampoc.

Vaig donar voltes i voltes per fer-li entrepans de tot tipus, d’hamburgueses vegetals, patés...

Tot perquè no fos diferent.

Llavors em va confessar que no volia més entrepans. Que amb la fruita se sentia millor, més lleuger i més atent.

Ara ja no sé què pensar, si és cert, o és que realment, encara passava més vergonya amb els meus entrepans “sanets”.

Hem facilitat les coses, du fruita cada dia i alguns dies galetes de panís, altres galetes dolces, altres palets de blat amb llavors.

A vegades em sento absurda volent fer tot com els altres i adaptant el que abans menjava a la cuina vegana. Si bé és cert que pots fer-ho tot: un entrepà de xoriç vegetal, mortadel·la, una fideuà amb un gust intens de mar, una maionesa sense ou, merengue, mandonguilles...TOT, hi ha sempre un punt curiós en la contínua imitació.

És ridícul llegir capses amb menjar vegà on diu, “amb gust de pollastre”. O fer una carbonara amb un bacó vegetal. Cal?

Llavors recordo que hi ha una connexió emocional amb el menjar.

Aquell arròs que ens feia la iaia. Aquella sopa de la mare. La pizza del pare. Les croquetes de la sogra. El pa torrat.

Tot sovint, involuntàriament, intentes que els teus plats s’acostin a això.

Aquesta és la part on m’adono que malgrat vulgui d’arrel canviar alguns hàbits, n’hi ha que estan annexats als records confortables.

La meva aspiració: que els meus fills guardin com a confortables el gaspatxo de la mare, el suc gegant de taronja, la fruita a daus després de la migdiada, la llet d’avellanes amb dàtils i vainilla, la crema de verdures, les galetes de garrofa i coco.