sábado, 24 de enero de 2015

MIRAR CON OJOS DE NIÑ@

Me emocioné con un vídeo donde habían padres y madres con sus hij@s y estaban haciendo las muecas de gente que aparecían en la pantalla. Cuando sale una niña con una parálisis y hace la mueca, l@s niñ@s la imitan y en cambio l@s padres-madres se quedan con cara de circunstancias. Se llama “Let’s see the difference with the eyes of a child”: Veamos las diferencias con los ojos de un@ niñ@.

Me transporté a aquel verano cuando yo tenía nueve años y mi hermano cinco. Estábamos de viaje en la casa de un@s familiares. Habíamos seguido unos días la vida de un cerdito que tenían mis tí@s en su jardín. Una tarde de verano decidieron que había llegado el día y que lo harían a las brasas. Recuerdo la pena tan grande que pedíamos por favor no os lo llevéis. Recuerdo nuestras caras delante de la bandeja con el cerdito chamuscado. Recuerdo no haber comida nada y sentir una profunda sensación de echarlo de menos.

No creo equivocarme si digo que todos tienen relatos similares.

Cuando tienes la suerte de compartir tu vida con niñ@s, te das cuenta de la sensibilidad que tienen sobre estas cosas. No hay diferencias, tanto se puede querer a un ave, como a un mamífero, como a un reptil-
¡Cómo lloró mi hijo cuando se murió el hámster!
¡Cómo lloró mi vecina cuando vio a su pez flotando!

Hay algún momento en que desconectamos de este sentimiento tan puro de amor hacia todos los seres. 

Recordemos la frase conocida "si pones a un niño en una habitación con una manzana y un conejo, jugará con el conejo y se comerá la manzana".



Ver un trozo de salchicha en el plato, cuando eres pequeño (y no tan pequeño), es como ver un brick de leche, no haces relación con su origen ni con las consecuencias que tiene este alimento en tu plato.

Ojalá algún día los adultos viésemos el mundo con los ojos de un@ niñ@.

Ojalá pronto les dejemos que puedan ver el mundo con sus ojos el tiempo que quieran, sin que nuestra etiqueta «diferente a mi y a los míos" se les pegue.





El experimento de las mamás y los papás y las diferencias que ven:

Niño que descubre de dónde viene el pulpo que tiene en el plato:

MIRAR AMB ULLS D'INFANT

M’he emocionat amb un vídeo on hi havia tot de pares i mares amb els seus fills que anaven fent les ganyotes de gent que anava apareixent a la pantalla. Quan surt una nena amb una paràlisi i fa la ganyota, els nens la imiten i en canvi els pares es queden amb cara de circumstàncies. Es diu “Let’s see the difference with the eyes of a child”: Veiem les diferències amb els ulls d’un nen.

M’he transportat a aquell estiu quan jo tenia uns nou anys i el meu germà uns cinc. Érem de viatge a casa d’uns familiars. Havíem seguit uns dies la vida d’un porquet que tenien els meus oncles al seu jardí. Una tarda d’estiu van decidir que havia arribat el dia i que el farien a la brasa. Recordo la pena tan gran i com demanàvem si us plau, no us l’endueu. Recordo les nostres cares davant la safata amb el porquet socarrimat. Recordo no menjar res i sentir una profunda sensació de trobar-lo a faltar.

No crec equivocar-me si dic que tothom té relats semblants.

Quan tens la sort de compartir la teva vida amb infants, t’adones la sensibilitat que tenen vers aquestes causes. No hi ha diferències, tant es poden estimar una au, com un mamífer, com un rèptil.
Com va plorar el meu fill gran quan es va morir el hàmster!
Com va plorar la meva veïna quan va veure el seu peixet surant!

Hi ha algun moment en què desconnectem d’aquest sentiment tan pur d’amor cap a tots els sers. 

Recordem la frase coneguda "si poses un nen a una habitació amb una poma i un conill, jugarà amb el conill i es menjarà la poma".

Veure un tros de salsitxa al plat, quan ets petit (i no tant petit), és com veure un bric de llet, no fas la relació amb el seu origen ni amb les conseqüències que té aquest "aliment" al teu plat.

Tant de bo algun dia els adults veiem el món amb els ulls d’un nen.


Tant de bo aviat els deixem que puguin veure el món amb els seus ulls el temps que vulguin, sense que la nostra etiqueta “diferent a mi i als meus” se’ls enganxi.

Experiment de mares i pares davant les diferències:



Nen que descobreix d'on ve el pop del seu plat.

https://www.youtube.com/watch?v=lE4qVGBNnLY

domingo, 18 de enero de 2015

EL PRIMER BOCADO.

El momento en que te planteas qué darle de comer primero puede resultar complicado. Hay mil sitios diferentes con infinitas recomendaciones.
Cuando mi hija nació, por suerte, tuvimos un tiempo para asesorarnos de este primer bocado. Fueron seis meses exclusivos de lactancia y, por qué no, intensivos hasta el agotamiento. La leche de una mamá vegana, aunque no me dejaran que fuera donante, creo que era bastante buena. Para muestra, un botón:




Entonces, ¿qué primero? Fruta? Cereales? Vegetales?

Los "expertos" no se ponen de acuerdo.

No recuerdo qué dijo nuestro pediatra. Creo que una papilla de plátano, naranja y manzana.

Las que tenemos algún conocimiento en la combinación de la fruta, sabemos que no es la mejor: fruta ácida con dulce produce fermentos tóxicos.

De hecho, no seguimos demasiado las indicaciones de nuestro pediatra, nada en cuestión de alimentación. Directamente no le dijimos que somos vegan@s y que la nena seria criada así. En realidad, lo que queríamos era pesar y medir la bebé y algún diagnóstico cuando se ponía enferma. ¿Os podéis imaginar nuestras caras cuando nos decía que le introdujéramos la ternera o el pescado o el huevo?

Leí dos libros de alimentación vegana para niñ@s en que no se ponen de acuerdo en por qué alimento empezar.
Seguimos las pautas naturales que indican que un bebé puede empezar a ingerir sólidos: que tenga algún diente, que pueda mantenerse sentado y que muestre interés por la comida.

"-¡Noooooo!!" ¡Los cítricos primero noooo!!" Me dijo alguien, "-Pueden crear alergias."

También seguimos la premisa higienista: de a poco y una fruta a la vez. O sea que las mezclas de las papillas, mamás y papás del mundo, no son nada recomendables.
Después de la fruta, al cabo de algunas semanas, algún vegetal (muestra de la foto del blog)y por último los cereales. Intentamos que todo fuera bastante entero. No debe de haber nada más antibebé que una papilla.
Una de las cosas que sí tuvimos claras fue que no queríamos introducirle pronto el azúcar ni el trigo. Todas sabemos lo adictivas y perjudiciales que son estas sustancias. 

Pues no fue fácil que no le quisieran dar algún bastoncito de pan, galletas, caramelos. Cuando les decía que no comía azúcar, algunos con cara de "qué tía mas rara", otros me decían que hacía muy bien. No sé cuál me hace más gracia.
Si hubiera sido por nuestro pediatra, hacia los siete meses en "una papilla de fruta con una galleta maría triturada". Me pone los pelos de punta sólo pensarlo.

La introducción fue hacia los dos años e intentamos todavía que nos sea algo habitual y, si podemos que sean cereales ecológicos.
Por suerte y seguramente por no habérselo introducido tan pronto, parece que ni el pan ni los dulces le gusten demasiado.


Prefiere las mandarinas. 






"Niños veganos, felices y sanos", David Román. Ed Jacarandá, 2008.

"Feeding your vegan infant- with confidence", Sandra Hood, The Vegan Society, 2005
http://www.unionvegetariana.org/sites/default/files/ninosveg.pdf



EL PRIMER MOS.

El moment que et planteges què donar-li primer per menjar pot resultar complicat. Hi ha mil llocs diferents amb infinites recomanacions. 

Quan la meva filla va néixer, per sort vam tenir un temps per assessorar-nos d'aquest primer mos. Van ser sis mesos exclusius de lactància i direm, per què no, intensius fins a l'esgotament. La llet d'una mamà vegana, malgrat no em van deixar que fos donant, crec que era prou bona. Aquí en teniu la mostra:


Llavors, primer, què? fruita? cerals? vegetals?

Els "experts" no es posen d'acord.

Ja no recordo què va dir el nostre pediatre. Crec que una "papilla" de plàtan, taronja i poma. 

Les que tenim una mica de coneixement en la combinació de la fruita sabem que no és la millor: fruita àcida amb la dolça produeix ferments tòxics.

De fet, no vam seguir massa les indicacions del nostre peidatre, gens en qüestió d'alimentació. Directament no li vam dir que som vegans i que la nena seria criada així. En realiatat, el que voliem era pesar i mesurar la nena i algun diagnòstic quan es posava malalta. Us podeu imaginar les nostres cares quan ens deia que l'introduïssim la vedella o el peix, o mig rovell d'ou? 

Vaig llegir dos llibres d'alimentació vegana per a infants en què no es posaven d'acord per quin aliment començar. 
Vam seguir les pautes naturals que indiquen que un nadó pot començar a ingerir sòlids: que tingués alguna dent, que pogués mantenir-se asseguda i que mostrés interès pel menjar.

Va ser una tarda que em va veure menjar mandarines i semblava interessada en allò que tenía a les mans. Li vaig donar un grill i li va encantar.

"-Noooooo!!" Els cítrics primer noooo!!" Em va dir algú, "-Poden crear alèrgies."

També vam seguir la premisa higienista: mica en mica i una fruita cada vegada. O sigui que les barreges de les farinetes, mares i pares del món, no són gens recomanables.

Després de la fruita, al cap d'algunes setmanes, algun vegetal (mostra de la foto del blog) i després algun cereal. Intentant que tot fos força sencer. No deu haver res més antibebè que unes farinetes. 

Una de les coses que sí vam tenir clares és que no volíem introduir aviat el sucre en la seva dieta, ni tampoc el blat. Totes sabem quant d'addictiu tenen aquestes substàncies.

Doncs no va ser fàcil que no li volguessin donar crostons de pa, galetes, bastonets, caramels. Quan els dius que no menja sucre, alguns amb cara de "quina tia més rara", altres et diuen que fas molt bé. No sé quin em fa més gràcia. Si hagués estat pel nostre pediatre, cap als set mesos en "una papilla de fruita una galeta maria triturada". Se'm posen els pèls de punta.

La introducció la vam fer cap als dos anys i intentem encara que no sigui quelcom que menja sovint.
Per sort i segurament per no haver-li introduit tan aviat, sembla que el pa i els dolços no agraden massa.

Prefereix les mandarines.








"Niños veganos, felices y sanos", David Román. Ed Jacarandá, 2008.

"Feeding your vegan infant- with confidence", Sandra Hood, The Vegan Society, 2005
http://www.unionvegetariana.org/sites/default/files/ninosveg.pdf






domingo, 11 de enero de 2015

ENTREVISTA DEL MES: ANOUK, CRIANÇA VEGANA DE MÉS D'UNA DÈCADA


Com es diuen els membres de la teva família?

Em dic Anouk i tinc tres fills: Anders de 16, Ansel de 12 i Anise de 2.

Com vau arribar al veganisme?

Els pares idealment sempre han volgut el millor per a la següent generació. Que tinguin bons valors, correctes i beneficiosos als nostres fills per deixar aquest món una mica millor de com el trobem. El veganisme per als meus fills és una decisió que vaig prendre molt seriosament i vaig llegir tot el que había de llegir durant molts anys per afirmar el que el meu cor ja sentia.

Per sort a la vida mai no he menjat carn. Vaig assistir a una escola al Bronx, NY que era Adventista del Setè dia. L'escola era vegetariana estricta (jo encara no havia escoltat la paraula "vegan"). Això va ser als 70 i 80. Em sentia molt natural, però quan sortia de l'escola, algunes persones em feien preguntes que per a mi eren rares. Per exemple em preguntaven que si "em feia falta la carn?" Amb la meva lògica als 7 anys, jo els contestava "Et fa falta alguna fuita rara que mai no has provat? Llavors, el que mai no he provat, no em fa falta.

Vaig néixer i créixer a la illa de Manhattan al carrer Riverside 161 mirant cap al riu Hudson davant de Nova Jersey. Vaig aprendre a escriure espanyol quan em van convidar a la República Dominicana per un temps a viure amb les meves cosines, ties i oncles. 
A Nova York, el meu pare se'n va anar i la meva mare no li va obrir més la porta perquè ell prenia molt alcohol. Per ajudar y compartir a pagar el lloguer, vam viure amb una parella adventista. La meva mare i jo en un dormitori i ella i el seu marit en un altre. La senyora era per a mi com una tia. Ella no volia que hi hagués carn al nostre apartament. Això ja estava bé per a nosaltres, ja que la meva mare em va dir "a mi mai, des de petita no m'ha agradat la carn".

A l'escola em van ensenyar que el nostre cos era un temple espiritual de Déu i que no hem de menjar porqueries per honorar l'esperit de Déu, som éssers sagrats, honorar el nostre cos menjant menjar net, sà i amb nutrients. Mai no em van deixar beure soda per exemple. L'església adeventista feia cursos de nutrició, era part de la religió. Avui en dia, no sóc molt religiosa, però aquesta escola va ser la raó per què jo fos vegetariana i per això estic agraïda. No recordo have menjat mai llet, ni ous, ni mantega a l'escola. A casa, la meva mare em va criar vegetariana, però sí comprava ous, iogurt, llet de vaca i formatges. Eren els 70 i 80 i no hi havia molta informació i es creia que aquests productes làctics es necessitaven pel calci.

Com es va plantejar la teva maternitat vegana estant embarassada?

Quan vaig arribar a la universitat, el meu marit i jo ens vam conèixer. Vivíem al mateix pis de dos dormitoris. Ell era vegetarià perquè estava intentant tenir un cutis net. De seguida ens vam dur bé. Ens vam graduar junts al 1994. Després, quan ja vivíem junts a Brooklyn estàvem "compromesos" per a casar-nos perquè la meva família és molt tradicional. Però la veritat és que no vam fer massa cas del casament i no ens vam casar fins el 1998. Aquell mateix any va néixer el nostre primer fill, Anders.

Com va anar la lactancia?

Quan l'Anders era un nadó, jo era una mamà novella. Vaig intentar el millor que vaig poder però vaig sentir que no sabia massa com ser una mare. Tan sols vaig amamantar 2 mesos. L'hospital em va regalar una caixa de llet Similac i va venir una caixa a casa que es deia Enfamil. El meu bebè plorava i ploraca i jo sentia que la meva llet no era suficient. Vaig començar a donar-li la llet que m'havien regalat. Això, crec, poster el ha passat/passa a moltes altres mares també.

Era temptador donar-li aquesta llet per a què s'"aguanti més" sense plorar. No sabia que plorar cada dues hores és completament normal quan un bebè és acabat de néixer. Penso que quan els hospitals regalen llet de vaca en pols, fan un sabotatge a les mares que sincerament volen amamantar però no en saben. Tampoc vaig sentir que hi havia massa recolzament al meu ambient per a ser una mare lactant. La meva mare no em va poder aconsellat perquè ella em va dir que la llet "Nido" de Nestlé va ser la que jo vaig prendre.

Quan l'Anders tenia ja els dos i els tres anys, va començar a posar-se molt malalt. Vam gastar molts diners portant-lo al metge i tan sols li receptaven antibiòtics. Amb els antibiòtics ho resolvien tot. La majoria de cops el diagnòstic era "infecció d'oïdes" i dificultat respiratòria. Al 2001, es va posar tan malalt que jo vaig deixar de treballar per poder estar tot el temps a casa amb ell. Li van receptar una màquina per a respirar quan tingués dificultat. Tenía un soroll al pit que no li marxava, sonaven com mocs o flemes.
Vaig començar a obtenir més informació fent cerques a Internet. Vaig descobrir que un dels culpables de causar flemes era la llet. Llavors ell prenia llet de dia i per anar a dormir un biberó. Mai no havia conegut ningú que fos vegà. Tan sols llegia més i més sobre el tema perquè volia que el meu nen es millorés. Vaig començar a educar-me jo mateixa sobre el veganisme, però tenia algunes reticències i al meu marit li agradava i estava acostumat a prendre llet i iogurt per a esmorzar.
Al 2002 vaig descobrir que tornava a estar embarassada de nou d'un altre nen. Aquest cop havia après dels meus errors. Després del que havia passat amb l'Anders, aquest cop vaig jurar fer tot el possible perquè aquest bebè tingués una bona salut. Vaig comprar un llibre de John Robbins que es deia "Dieta per a una nova Amèrica". El llibre parlava de com la nostra dieta afecta a la nostra salut, a la nostra felicitat i al planeta. No hi havia massa llibres sobre veganisme i aquest va tenir un impacte positiu sobre mi quan el vaig llegir. Amb la nova panxeta, tenia l'optimisme que aquest cop el meu nadó fos vegà, saludable i amamantat durant temps i tot el més natural possible. El meu embaràs va ser 95 per cent vegà. Quan Ansel va neixer al novembre de 2002, li vaig dir "no gràcies" a la llet gratis que regalen als hospitals.
Aquell mateix any 2002 Anders tenia 4 anys ja. Li vaig dir "ara ja no prendrem més llet de vaca, ni jo ni tu, ni el teu nou germà, perquè ens posen malalts". Jo pensava que estaria trist o decebut. Em va sorprendre que em digués "OK mami! però encara puc menjar pizza?" Jo li vaig dir que clar que sí, si era amb formatge vegà. També li vaig dir que els animals eren més feliços quan els deixàvem tranquils i no els prenem les seves llets ni els seus ous. Amb aquesta idea ell estava molt feliç. Els nens estimen els animals sense esforços. Ell tenia un amor tan natural i tan fàcil cap a ells i cap a la natura. Als 4 anys no va ser massa difícil fer-lo vegà. Em vaig assegurar que tenia mots gelats, pastissos i berenars vegans i sempre tenir molts menjars bons a la nevera per a ell.
Des que vivim vegans, l'Anders, no va tornar a posar-se malalt mai més com llavors. Vam donar la màquina d'ajuda per a respirar. El meu home, crec que el mateix 2003 va començar a ser vegà i ell i jo ens ajudàvem quan necessitàvem més informació sobre els nostres almiments i quines coses menjar. El fet de tenir una parella que camina el mateix camí que jo em fa sentir molt feliç, em va ajudar molt i va ser molt beneficiós.
Al 2004 em vaig preguntar si hi hauria molts vegans hispans. Encara que jo sé anglès fluïd perquè el vaig aprendre a la televisió i a l'escola, sentia que l'espanyol era l'idioma que estava al meu cor, perquè havien estat les paraules que els meus ser estimats em van parlar quan era un bebè. Podria trobar persones veganes amb aquest idioma en comú? Vaig fer una cerca a Internet i vaig trobar un grup de Yahoo molt actiu que es deia "Vegans d'Argentina" o una cosa així. Allà vaig començar a parlar amb persones hispanes sobre el veganisme i a obtenir molta informació. Encara que el grup ja no existeix, vaig fer molts amics amb persones que encara avui dia estimo i respecto molt. Persones com en Roberto Lemes, en Pablo Hafliger, en Gisbo, la Lorena, en Juanca i l'Estela.
Al 2005 ens vam traslladar a Florida. Crec que en aquests darrers anys més i més s'està fent fàcil ser vegà. Aquí a Florida pertanyem a grups que s'ajunten i fem cada die més i més amics que viuen una vida vegana. El creixement del veganisme en un dels Estats en què es menja tradicionalment més carn, en dóna molt optimisme.
Pensàvem que ja no tindríem més fills. Era una decisió econòmica, pràctica i que tenia molt de sentit ja que amb els nostres dos fills feiem una família feliç. Però la vida ens va donar una sorpresa i al juliol de 2012 va néixer la nostra nena petita que es diu Anise. L'espècia anís és un bonic record, perquè la meva tia que ja és morta, em feia un te, quan era petita durant les meves visites a la República Dominicana.
L'experiència ensenya molt, perquè aquesta tercera vegada de ser mare estava molt més segura, de què la meva forma de ser era la millor opció per a la meva nova nena. Tenia més confiança, perquè veia com amb la dieta vegana els meus dos fills estaven creixent saludables i sense quasi mai posar-se malalts. Tot i que vaig llegir alguns llibres, aquest cop no vaig haver de llegir massa sobre veganisme i embaràs. Ja tenia la confiança que això era el millor, ho hi havia qüestionament.

Què heu fet amb la vacunació?

Sobre les vacunes, l'Anders té totes les vacunes. Quan va néixer, al 1998 a NY, en l'ambient que jo estava em van fer por sobre les coses terribles que podia passar-li si no el vacunava. Així que vaig anar immediatament a què li donessin totes les vacunes. Després vaig començar a aprendre més i llegir més sobre vacunes. l'Ansel en té tan sols algunes. Les vacunes més importants, com la Polio. Vaig llegir quines són les maneres més segures de vacunar-se. És difícil saber quina és la millor decisió. Aquí a Florida és molt difícil trobar un doctor que tan sols vulgui posar-ne algunes, però no d'altres.
L'Anise no en té cap. Necessitàvem trobar un doctor que li pogués tan sols les absoltuament necessàries. No em va agradar la idea de posar-li moltes que duen ingredients nocius. No comprateixo aquesta informació per por que em diguin "mare negligent que posa a la seva filla en perill de malalties"

BIBLIOGRAFIA WEBGRAFIA que t'hagi ajudat.

Un lloc web que sempre he llegit es el del Dr. Michael Greger. NutritionFacts.org | The Latest in Nutrition Related Research Amb els seus articles i videos he après molt sobre salut, nutrició i reforçar que el veganisme és el més saludable. Ell és vegà de fa dècades i és molt respectat perquè tots els seus articles estan basats en estudis universitaris comprensius. Els diners de les ventes dels seus llibres és dóna a caritat.


Què opines de la soja i del glúten?

      Nosaltres mengem soja, però sempre asseguro que és d'origen orgànic i d'una companyia que respecta el medi ambien. No tinc problema amb el glúten.

¿Cómo hacen tus hij@s en la escuela, en los cumpleaños…?

Les nostres festes d'aniversai són veganes. Quan van a un aniversari, que jo sàpiga, ells no mengen pastissos amb ou ni llet, però si en alguna ocasió si accidentalment mengen alguna cosa, o se'l ha oblidat, no m'enfado amb ells. Això, però és molt extrany, perquè ells no tenen desig de menjar ous ni llet ja que he compartit amb ells la veritat dels orígens d'aquest productes. A les escoles que van hi ha opció vegana. En alguna ocasió no hi ha massa altenatives per a ells i tan sols poden menjar una amanida. Tornen a casa mots de gana i em diuen "mami, avui no hi havia massa que poguéssim menjar". Llavors jo els preparo alguna cosa ben bona de seguida.
El fet de no trobar res vegà per no menjar a l'escola, no passa massa. Gràcies a déu, cada dia, els educadors es conciencien més a les escoles de tenir opcions més saludables. Quan jo era adolescent, ja em van posar a l'escola pública i recordo que ens donaven "hot dogs", eren de color verd, em feia fàstic i sols menjava una poma i un suc aquell dia.

Preneu suplements?

Aquí les llets de plantes i de cereals son enriquides amb B12. Però, igualment, és una bona idea que els nens prenguin una vitamina. En tenim una amb sobor maduixa.

Recetas favoritas

Crec que sóc una mica la típica vegana, perquè cada cop que conec una nova amiga o amic vegà té una col·lecció de llibres vegans a casa seva. A nosaltres ens agrada experimentar amb les noves receptes i intentar cuinar alguna cosa nova és divertit. A mi m'agrada cuinar postres i al meu fill de 16 anys li encanta el menjar d'altres cultures amb verdures exòtiques. Cada cop que es publica un nou llibre vegà tenim molta emoció, perquè és una nova opotunitat de provar nous plats i explorar noves i exitoses maneres de menjar plats vegans interessants.





sábado, 10 de enero de 2015

ENTREVISTA DEL MES: ANOUK, CRIANZA VEGANA DE MÁS DE UNA DÉCADA.


¿Cómo se llaman los miembros de la familia?

Me llamo Anouk y tengo tres hijos: Anders de 16, Ansel de 12 y Anise de 2. 

¿Cómo llegaron al veganismo?

Los padres idealmente siempre han querido lo mejor para la siguiente generación. Darles buenos valores, correctos y beneficiosos a nuestros hijos para dejar este mundo un poquito mejor de cómo lo encontramos.  El veganismo para mis niños es una decisión que tomé muy en serio y leí todo lo que había que leer durante años para afirmar lo que mi corazón ya sentía.

Por alguna suerte de la vida nunca he comido carne.  Asistí a una escuela en el Bronx, NY que era Adventista del Séptimo día.  La escuela era vegetariana estricta (yo todavía no había escuchado la palabra vegan). Esto fue en los 70 y 80. Me sentía muy normal, pero cuando salía de la escuela, algunas personas me hacían preguntas que para mí eran raras.  Por ejemplo me preguntaban que si "me hacía falta la carne?" Con mi lógica a los 7 años, les contestaba "¿Te hace falta alguna fruta rara que tú nunca has probado? Entonces lo que nunca he probado, no me hace falta".  

Nací y me críé en la isla de Manhattan en calle Riverside y 161 mirando al río Hudson, frente a Nueva Jersey.  Aprendí a escribir español, me enviaron a República Dominicana por un tiempo a vivir con mis primas, tías y tíos.  
En Nueva york, mi papá se fue y mi mamá no le abrió la puerta jamás porque él bebía mucho alcohol. Para ayudar/ y compartir a pagar la renta vivimos con una pareja y que eran Adventista.  Mi mamá y yo en un dormitorio y ella y su esposo en el otro dormitorio. La señora era como una tía para mí. Ella no quería carne en nuestro apartamento.  Eso estaba bien con mi mamá porque mi mama le dijo " a mí nunca, desde chiquita me ha gustado mucho la carne". 

En esa escuela me enseñaron que nuestro cuerpo era un templo espiritual de Dios y no debemos comer basura para honorar el espíritu de Dios, somos seres sagrados, honrar nuestro cuerpo comiendo comida limpia, sana y con nutrición.  Nunca me dejaron beber soda, por ejemplo.  La Iglesia adventista daba cursos de nutrición, era parte de esa religión.  Actualmente, no soy muy religiosa, pero esa escuela fue la razón porque yo fui vegetariana, y por eso estoy agradecida.  No recuerdo haber comido leche, ni huevos, ni mantequilla en esa escuela.  Pero en mi casa mi mamá me crío vegetariana y sí me compraba huevos, yogur, leche de vaca y quesos.   Eran los 70 y 80 y no había mucha información y se creía que esas comidas lácteas se necesitaban para el calcio.  

¿Cómo se planteaba tu maternidad vegana estando embarazada?

Cuando llegué a la universidad, mi esposo y yo nos conocimos. Vivíamos en el mismo piso de dos dormitorios.  Él era vegetariano porque estaba tratando de tener un cutis limpio.  Inmediatamente nos llevamos bien.  Nos graduamos juntos en el 1994.  Después, cuando vivíamos juntos en Brooklyn nos "comprometidos" para casarnos porque mi familia es muy tradicional.  Pero la verdad es que no le dimos mucha importancia al casamiento y no nos casamos hasta el año 1998.  Ése mismo año nació mi primer niño Anders.  

¿Cómo fue la lactancia?

Cuando Anders era bebé, era mamá novata. Traté lo mejor que pude pero sentía que no sabía mucho de cómo ser una mamá. Solamente amamanté por 2 meses.  El hospital me regaló una caja de leche Similac y vino una caja a mi casa que se llamaba Enfamil.  Mi bebé lloraba y lloraba y yo sentía que mi leche no era suficiente.  Empecé a darle la leche que me regalaron.  Esto pienso que quizás le pasó/ le pasa a muchas otras madres también. 

Era una tentación darle esa leche para que se "aguante más" sin llorar.  Yo no sabía que llorar cada una o dos horas es completamente normal cuando un bebé es recién nacido. Pienso que cuando los hospitales regalan leche de vaca en polvo, hacen un sabotaje a las mamás que sinceramente quieren amamantar pero no saben. Tampoco sentí que había mucho apoyo en mi ambiente para ser mamá lactante.  Mi mamá no me pudo aconsejar porque ella me dijo que la leche "Nido" de Nestlé fue la que yo bebí. 

Cuando Anders tenía ya dos y tres años,  empezó a enfermarse mucho. Gastamos mucho dinero llevándolo al doctor y solamente le recetaban antibióticos. Con los antibióticos resolvían todo. La mayoría de veces el diagnóstico era " infección de oídos" y dificultad de respiración.  En 2001,  se enfermó tanto que yo paré de trabajar para estar todo el tiempo en casa con él. Le recetaron una máquina para cuando tuviera dificultad para respirar.  Tenía un ruido en el pecho que no se le iba, sonaba como flema o mocos.  
    Empecé a obtener más información haciendo búsquedas en Internet. Descubrí que uno de los culpables de causar flema era la leche. Cuando pasaba eso, él tomaba leche de día y al acostarse en su biberón.  Yo nunca había conocido a nadie vegano.  Solamente leía más y más sobre el tema porque quería que mi niño se mejorara.  Empecé lentamente a aplicar  en mí el veganismo pero tenía algo de rechazo y a mi esposo le gustaba mucho y estaba acostumbrado a beber leche y yogur para sus desayunos. 

En el 2002, descubrí que estaba embarazada otra vez, esperaba otro varón.  Esta vez iba a aprender de mis errores. Después de lo que había pasado con Anders,  esta vez juré hacer todo lo posible para que este bebé tuviera buena salud.  Compré un libro de John Robbins que se llamaba "Dieta para una nueva America"  o “Diet for a new America"    Hablaba sobre como nuestra dieta afecta nuestra salud, felicidad, y al planeta.  No había muchos libros sobre veganismo y este libro tuvo en mí un impacto positivo al leerlo.  Con mi nueva barriguita, tenía un optimismo de que esta vez mi bebito fuera vegano,  saludable y amamantado largo tiempo y todo más natural. Mi embarazo fue 95 por ciento vegano. Cuando Ansel nació en Noviembre del 2002,  le dije "no gracias" a la leche gratis que regalan los hospitales.  

Ese mismo año 2002 Anders tenía 4 años ya.  Le dije "ahora no vamos a beber más leche de vacas, ni yo ni tú, ni tu nuevo hermanito, porque esas comidas te enferman."   Yo pensaba, que él iba a sentir tristeza o decepción. Pero para mi sorpresa él dijo "OK mami! pero todavía puedo comer pizza?  Yo le dije claro que sí,  si es con queso vegano.  También le dije que los animales eran más felices cuando los dejábamos tranquilos y no les quitamos sus leches y sus huevos.  Con esa idea él estaba muy feliz.  Los niños aman a los animales sin esfuerzos. Él tenía un amor tan natural y tan fácil con ellos y con la naturaleza.  A los 4 años no fue muy difícil convertirlo a un niño vegano.  Me aseguré de tener muchos helados, pasteles y meriendas veganas y siempre tener mucha comidas ricas vegana en mi nevera para él. 

Desde que vivimos veganos, Anders, no volvió a enfermarse jamás de aquella manera.  Donamos la máquina de ayudar a respirar. Mi esposo, creo que en el 2003 empezó a ser vegano y él y yo nos apoyábamos cuando necesitábamos más información sobre nuestros alimentos y qué cosas comer. El tener una pareja que camina el mismo camino que yo me siento muy dichosa, me ayudó mucho y fue muy beneficioso. 

En el 2004,  me hice una pregunta,  habían muchos veganos hispanos? Aunque yo se inglés fluido porque lo aprendí con la televisión y en la escuela, sentía que español era el idioma que estaba en mi corazón porque fueron las palabras que mis seres queridos me hablaron primero cuando yo era una bebé. ¿Podía encontrar personas veganas con este idioma en común?  Hice una búsqueda en el internet, y encontré un grupo Yahoo! muy activo que se llamaba "Veganos de Argentina"  o algo así.  Allí empecé a hablar con personas hispanas sobre veganismo y a obtener mucha información.  Aunque el grupo ya no existe, mi hice amigos con personas que hasta hoy día las quiero y respecto mucho.  Personas como Roberto Lemes, Pablo Hafliger, Gisbo, Lorena, Juanca y Estela.

En el 2005 nos mudamos a Florida. Creo que ya por estos años más y más se está poniendo fácil ser vegano.  Aquí en Florida pertenecemos a grupos y hacemos cada día más y más amigos que viven una vida vegana.  El crecimiento del veganismo en uno de los Estados que tradicionalmente se come mucha carne, me da mucho optimismo. 

Pensábamos que ya nunca íbamos a tener más hijos, era una decisión económica, práctica y que hacía mucho sentido ya que con nuestros dos hijos hacíamos una familia feliz. Pero la vida nos dio una sorpresa y en Julio del 2012, nació una niñita que se llama Anise.  Le especie anís, es un recuerdo bonito, porque mi tía que está muerta, me hacía un Té, cuando era chiquita y yo la visitaba en República Dominicana. 

La experiencia enseña mucho, porque esta tercera vez de ser mamá estaba mucho más segura, de que mi forma de ser era la mejor opción para mi nueva niña. Yo tenía más confianza, porque veía cómo con la dieta vegana mis dos varones estaban floreciendo saludables con una salud estupenda y casi nunca se enfermaban. Aunque leí algunos libros, esta vez no tuve que leer mucho sobre veganismo y embarazo. Ya tenía la confianza que esto era lo mejor, no había cuestionamiento.

¿Qué habéis hecho con la vacunación?

Sobre las vacunas,  Anders tiene todas sus vacunas.  Cuando él nació, en 1998 en NY, en el ambiente que yo estaba me dieron mucho miedo sobre las cosas terribles que iban a pasar si yo no lo vacunaba.  Así, que fui inmediatamente a tomar todas sus vacunas. Luego empecé a educarme más, y leer más sobre vacunas.  Ansel tiene solamente algunas.  Las vacunas más importantes como la de la polio.  Yo leo en internet cuales es son las formas más seguras de vacunarse. Es difícil saber cuál es la mejor decisión. Aquí en Florida, es muy difícil encontrar un doctor que solamente quiera poner algunas vacunas, pero no otras.  

Anise no tiene ninguna vacuna.  Necesitamos encontrar un doctor que le ponga solamente las que son absolutamente necesarias.  No me gusta la idea, de poner muchas vacunas con ingredientes no favorables. Yo no comparto esta información con muchas personas por temor de que me digan "mamá negligente pone a su niña en peligro de enfermedades".

BIBLIOGRAFIA WEBGRAFIA que te haya ayudado:

Un sitio del web que yo siempre leo es del Dr. Michael Greger. NutritionFacts.org | The Latest in Nutrition Related Research
Con sus artículos y videos yo he aprendido mucho sobre la salud, nutrición y reforzar que veganismo es lo más saludable. Él es vegano de hace décadas ya y es muy respetado porque todos sus artículos son basados en estudios universitarios comprensivos.  El dinero que recibe de la venta de sus libros es donado a caridad.   

¿Qué opinas de la soja y del glúten?

        Nosotros comemos soya, pero siempre aseguro que es de origen orgánico y de una compañía respetuosa con el medio ambiente. No tengo problema con el gluten.

¿Cómo hacen tus hij@s en la escuela, en los cumpleaños…?

Nuestros cumpleaños son veganos, cuando van a un cumpleaños, que yo sepa, ellos no comen pasteles con huevo y leche, pero en ocasión si accidentalmente comen algo, o se les olvidó,  yo no me enojo con ellos. Pero esto es muy raro porque ellos no tienen deseo de comer huevos y leche ya que yo he compartido con ellos la verdad de los orígenes de estas comidas.   En las escuelas que asisten, hay opciones veganas.  En ocasiones, a veces no hay muchas alternativas y solamente comen una ensalada.  Regresan a la casa muertos de hambre y me dicen " mami, hoy no había mucho que yo para comer". Entonces, enseguida les preparo algo muy bueno.
El no encontrar nada vegano de comer en la escuela, no pasa muy frecuentemente.  Gracias a dios, cada día, los educadores se conciencian más en las escuelas de tener opciones más saludables. Cuando yo era adolescente, ya me pusieron en escuela pública y me recuerdo que nos daban “hot dogs”, eran algo color verde, me dada asco y solamente comía una manzana y un jugo ese día. 

¿Tomáis suplementos?

Aquí las leches de plantas y los cereales son fortalecidas con B12. Pero, igual,  es buena idea que los niños tomen vitaminas y tenemos una con sabor a fresa. 

Recetas favoritas

Creo que soy un poco la típica vegana, porque cada vez que conozco una nueva amiga o amigo vegano tienen una colección de libros veganos en su casa. A nosotros nos gusta experimentar con nuevas recetas y tratar de cocinar algo nuevo, es divertido. A mí me gusta más cocinar los postres y a mi niño de 16 años le encanta la comida de otras culturas con vegetales exóticos. Cada vez que publican un buen libro vegano tenemos mucha emoción, porque es una nueva oportunidad de probar nuevos platos y explorar nuevas y exitosas formas de comer comidas veganas nuevas e interesantes.  





domingo, 4 de enero de 2015

MAMÍ FIERAS (O MAMÍFERAS)



Ante esta foto, pocas cosas puedo decir que ya no diga. Esta imagen ha dado la vuelta al mundo.



Cuando tuve mi primer hijo, lo que más me cautivó fue el vínculo que establecimos a través de la lactancia. Por primera vez pude comprobar en primera persona que somos mami fieras. Nuestro lazo era sumamente estrecho. Él lloraba, yo chorreaba leche. Él mamaba, yo sentía satisfacción y éxtasis. Más tarde supe que habían un montón de hormonas que nos hacían sentir así a los dos.
Con mi segundo parto, hubo un giro de tuerca en mi visión del tema. Entonces yo era vegetariana. Había comprendido perfectamente que no quería matar para comer, pero no veía nada cruel en los lácteos.

Si hay cría, hay leche. Es la única manera para que una mamífera tenga leche: que haya parido (hay que incluir el caso de los embarazos psicológicos de algun@s mamíferas en que pueden tener leche).

En mi propia piel pude vivir el sufrimiento de una de estas mamí feras a quien se las aleja de su cría. Fue en los partos, cuando se l@s llevan para destapar vías y limpiar. Mi mamá me dijo: "Tu mirada me hizo acordar a la de las perras cuando les sacan las crías". Salvando las diferencias, lo mío fueron instantes.

Más allá de si los lácteos son o no saludables, llenos de hormonas, caseína, pus, antibióticos, etc, hay un componente de separación brutal entre la cría y su mamá.
No hace falta explicar qué le pasa al ternero y a la madre, toda esa información la podemos deducir con facilidad.
Sólo tenemos que imaginarnos cómo sería un mundo donde esta separación la marcasen sólo la mamá y su hij@. Nada ni nadie más.


Gracias amigas desde el otro lado del mundo, Valeria y Victoria por vuestra imagen.

MAMÍ FERES (MAMIS QUE SÓN FERES)


Davant d'aquesta foto, poques coses puc dir que ja no digui. Aquesta imatge ha donat la volta al món. 

Quan vaig tenir el meu primer fill, el que més em va captivar va ser el vincle que vam establir a través de lactància. Per primer cop vaig poder comprovar en la meva persona que som mamí feres. El nostre llaç era sumament estret. Ell plorava, jo regalimava llet. Ell mamava, jo sentia satisfacció i èxtasi. Més tard vaig saber que hi havia un munt d'hormones que ens feien sentir això a tots dos.
Amb el meu segon embaràs, va haver un gir en la meva visió del tema. Llavors jo era vegetariana. Havia comprès perfectament que no volia matar per menjar, però, no veia res de cruel en els làctics.

Si hi ha cria, hi ha llet. És l'única manera per tal que una mamí fera tingui llet: que hagi parit (cal incloure el cas dels embarassos psicològics d'alguns animals on també poden tenir llet).
En la meva pell vaig poder viure el patiment d'una d'aquestes mamíferes a qui se les allunya de la seva cria. Va ser en els parts, quan se'ls enduen per destapar vies i rentar. Ma mare em va dir: "la teva mirada em va recordar la de les gosses quan els agafen les cries". Salvant les diferències, en el meu cas van ser instants.

Més enllà de si els làctics són o no saludables, plens d'hormones, caseína, pus, antibiòtics, etc, hi ha un component de separació brutal entre la cria i la seva mare.
No cal que expliquem què passa amb el vedell i amb la mare, ho podem deduir amb facilitat.
Tan sols cal que imaginem com seria un món on aquesta separació la marqués tan sols la mama i el fill. Res ni ningú més.


Gràcies amigues de l'altra banda del món, Valeria i Victoria per la vostra imatge.


jueves, 1 de enero de 2015

VEGANISMO E INSTITUCIÓN ESCOLAR

Sería más lógico que en la segunda entrada del blog hablara de la lactancia, de las comidas durante el embarazo, de los primeros alimentos de mi hija. Pero no puedo. Hay un tema que me tiene en vilo estos días y quiero compartirlo.
Llegado el momento aparece la pregunta: "El día que la pequeña tenga que ir al colegio, ¿serán lo bastante respetuosas con ella y con la manera en que la hemos educado en casa?".
Estas preguntas pueden ser comunes en todas las familias que escolarizamos. Todas esperamos que a nuestros hijos los respeten y les transmitan unos valores de tolerancia, de escucha, de cooperativismo, de igualdad, de pluralidad...
Cuando hablamos de veganismo, las cosas parecen complicarse un poco.
El caso que os presento es de dos grandes amigas, Melina y Diana, referentes para mi. Madres de dos niños veganos que han empezado a ir a la escuela, uno en P3 i el otro en P4.
Este mes de Diciembre les han comunicado, des de la dirección, que no les podrán hacer más el menú vegano a partir de Enero.
De la pregunta clara "¿Por qué?" la única respuesta ha sido que la escuela quiere unificar menús. Que harán uno, sin carne de cerdo y con pescado.
"Ya saben que el comedor es un servicio que ofrece la escuela, pero que no es obligatorio".
Y para acabarlo de rematar, les han sugerido que ahora en Febrero hay inscripciones para otros centros.

No critico las mil actividades que van en contra de los ideales de las familias como la mía: animales encerrados en cajas en las clases, disección de cadáveres para el "estudio", canciones donde se matan, ridiculizan y perpetúan ideas erróneas de los animales, muestra de una única pirámide de alimentos, excursiones al zoo y a granjas, recetas que nuestros hijos no pueden probar.

No tienen opción para quedarse en el comedor.

Perdón, sí. Si llevan un justificante del médico donde dice que son alérgicos.

Según veo, hay tres posibles acciones.
Una, sacar a los niños de esa escuela y buscar otra (o no escolarizar, directamente); otra, pagar a un médico que haga un certificado falso; y la última, que es la que mis amigas están intentando, sensibilizar a las otras familias, hablar con las autoridades pertinentes y movilizar al sector de amigas afines a la causa que nos sentimos vulneradas ante estos hechos.
De las escasas respuestas de la dirección, se me disparan muchas otras preguntas:

  • ¿Qué pasa con el resto de familias que optan por otros menús, ya sea por religión, por ideología o por qué les da la gana? 
  • ¿Es por qué es caro comprar tofu y seitán?
  • ¿Tan difícil es preparar comida a base de futa, verdura y cereales?
  • ¿Tiene algo que ver que estas mamás sean inmigrantes de Sudamérica?
  • ¿Quiere decir que la carne que ofrecen en el menú para las familias del Magreb es de origen halal?

Cualquier homogeneización atenta contra la pluralidad.

Este hecho nos discrimina de forma directa. 

Confío que esta escuela rectifique y deseo que pronto la institución escolar sea más permeable a los valores que defensamos des del veganismo. Hay muchas vidas en juego.





                                               (Mis amigos, una mañana a la salida de la escuela)

VEGANISME I INSTITUCIÓ ESCOLAR

Hagués estat més lògic que a la segona entrada del blog, parlés de la lactància, dels àpats durant l'embaràs, dels primers aliments de la meva filla. Però no puc. Hi ha un tema que em té en suspens aquests dies i volia compartir-lo.
Arribat el moment apareix la pregunta: "El dia que la petita hagi d'anar a l'escola, seran prou respectuoses amb ella i amb la manera que l'hem educat a casa?"
Aquestes preguntes poden ser comunes a totes les famílies que escolaritzem. Totes esperem que als nostres fills els respectin i que els transmetin uns valors de tolerància, d'escolta, de coopertivisme, d'igualtat, de pluralitat ... 
Quan parlem de veganisme, les coses semblen ser un xic més complicades.
El cas que us presento és el de dues grans amigues, la Melina i la Diana, referents per a mi. Mares de dos nens vegans que han començat a anar a l'escola, un fa P3 i l'altre P4.
Aquest mes de desembre els han comunicat, des de la direcció, que no els podran fer el menú vegà a partir de gener.
De la pregunta clara "per què?" l'única resposta ha estat que l'escola vol unificar menús. En faran un, sense carn de porc i amb peix. 
"Ja sabeu que el menjador és un servei que dóna l'escola, però que no és obligatori".
I per acabar-ho d'adobar, els han suggerit que ara al febrer hi ha inscripcions per a altres escoles.

No em poso a criticar el miler d'activitats que van en contra dels ideals de les famílies com la meva: animals tancats a caixes a les classes, dissecció de cadàvers per a l'"estudi", cançons on es maten, ridiculitzen i perpetuen errònies idees dels animals, mostra d'una sola piràmide d'aliments, sortides al zoo i granges, receptes que els nostres fills no podran tastar.

No tenen opció a quedar-se al menjador. 

Perdó, sí. Si porten un justificant del metge dient que són al·lèrgics.

Hi ha, segons jo veig, tres possibles accions. 
Una, treure els nens d'aquesta escola i buscar-ne una altra (o no escolaritzar, directament); una altra, pagar un metge que faci un certificat fals; i l'última, que és la que les meves amigues estan intentant, sensibilitzar les altres famílies, parlant amb les autoritats pertinents i movilitzant el sector d'amics afins a la causa que ens sentim vulnerats davant d'aquests fets.
De les minses respostes de la direcció, se'm disparen moltes preguntes:


  • Què passa amb la resta de famílies que opten per altres menús, ja sigui per religió, per idiologia o perquè els dóna la gana? 
  • És per què és car comprar tofu i seità?
  • Tan difícil és preparar menjar a base de fuita, verdura i cereals?
  • Té res a veure que aquestes mares siguin immigrades de sud-amèrica?
  • Vol dir que tota la carn que ofereixen al menú per als magrebins és d'origen halal?
Qualsevol homogeneïtzació atempta contra la pluralitat.

Aquest fet ens discrimina de forma directa.

Confio que aquesta escola rectifiqui i desitjo que aviat la institució escolar vagi essent més permeable als valors que defensem des del veganisme. Hi ha moltes vides en joc.





                                               (Els meus amics, un matí a la sortida de l'escola)