Davant d'aquesta foto, poques coses puc dir que ja no digui. Aquesta imatge ha donat la volta al món.
Quan vaig tenir el meu primer fill, el que més em va captivar va ser el vincle que vam establir a través de lactància. Per primer cop vaig poder comprovar en la meva persona que som mamí feres. El nostre llaç era sumament estret. Ell plorava, jo regalimava llet. Ell mamava, jo sentia satisfacció i èxtasi. Més tard vaig saber que hi havia un munt d'hormones que ens feien sentir això a tots dos.
Amb el meu segon embaràs, va haver un gir en la meva visió del tema. Llavors jo era vegetariana. Havia comprès perfectament que no volia matar per menjar, però, no veia res de cruel en els làctics.
Si hi ha cria, hi ha llet. És l'única manera per tal que una mamí fera tingui llet: que hagi parit (cal incloure el cas dels embarassos psicològics d'alguns animals on també poden tenir llet).
En la meva pell vaig poder viure el patiment d'una d'aquestes mamíferes a qui se les allunya de la seva cria. Va ser en els parts, quan se'ls enduen per destapar vies i rentar. Ma mare em va dir: "la teva mirada em va recordar la de les gosses quan els agafen les cries". Salvant les diferències, en el meu cas van ser instants.
Més enllà de si els làctics són o no saludables, plens d'hormones, caseína, pus, antibiòtics, etc, hi ha un component de separació brutal entre la cria i la seva mare.
No cal que expliquem què passa amb el vedell i amb la mare, ho podem deduir amb facilitat.
Tan sols cal que imaginem com seria un món on aquesta separació la marqués tan sols la mama i el fill. Res ni ningú més.
Gràcies amigues de l'altra banda del món, Valeria i Victoria per la vostra imatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario